Butaca
recuperada procedent del rebuig. S'ha aconseguit deixar-la en bon ús reforçant
l'estructura, refent el seient i amb l'acabat final de tint i un producte
reparador de la fusta. L'estructura s'ha reforçat amb metxes, cola blanca de
fuster i cargols per a fusta. El seient s'ha refet amb contraplacat i travesses
per sustentar-lo. Per l'acabat final s'ha utilitzant tint fosc, pasta per
reomplir tipus fusta i productes nutrients per deixar la butaca lluenta i fina
al tacte.
La recuperació d'aquesta butaca va anar de bracet amb la confecció d'aquesta història:
(cal aclarir que aquesta butaca la va trobar la mare de tres germans la mar d'eixerits, en veure-la se'n va enamorar i...)
LA BUTACA RONDALLAIRE
DIUEN, EXPLIQUEN I CONTEN...
Vet aquí una vegada...
un avi vellet vellet que sempre tenia a punt una història per explicar. A la
plaça, al café i fins i tot a l’escola del poble tothom parava les orelles al
seu pas.
Els vilatans no
sabien d’on les treia tantes narracions, uns pensaven que tenia una biblioteca
amagada plena de llibres. Altres estaven convençuts que aquest avi tenia una
memòria formidable i que era capaç de recordar tot allò que havia sentit durant
la seva llarga vida. Algú, fins i tot, atribuïa aquest brollar inesgotable de
contes a alguna raó misteriosa. Corria pel poble que tenia la fórmula d’una
poció màgica i que cada cop que en feia un glop brollava de la seva gola una
nova rondalla.
Van passar els anys,
aquell avi va morir i molts dels seus contes van continuar presents en el
patrimoni oral d’aquella vila.
Un bon dia, un
nouvingut al poble va anar a viure allí on havien sortit totes aquelles
històries. Va reformar tota la casa de dalt a baix i va llençar tot allò que li
va semblar massa rònec o passat de moda. Alguns veïns el van advertir que anés
en compte a l’hora de fer neteja d’aquella casa perquè potser hi trobaria algun
tresor. Però per molt que va buscar i menenar amunt i avall pels racons
d’aquell casalot, no hi va trobar cap biblioteca secreta ni cap recepta màgica.
El nouvingut va
canviar tot el mobiliari de la casa. Fins i tot va llençar una butaca vella on
el senyor de les rondalles s’asseia a descansar. Ben bé devia tenir prop de dos
cents anys aquella trona.
L’endemà, una bona
dona va veure aquella butaca mig feta malbé i se’n va enamorar. Ella, tota
resolutiva, la va carregar al cotxe i se la va endur cap a casa. La seva
intuïció li deia que aquell seient tenia quelcom d’especial... no sabia el què
però segur que aquella cadira havia tingut una història singular, o més d’una,
qui sap?.
La butaca estava
tan atrotinada que no s’hi va poder asseure i va pensar que el més adient era confiar-la
a un bon arreglador de coses per a que la deixés en condicions d’ús.
I així ho va fer,
es van posar d’acord i l’arreglador de coses se la va endur al seu taller. Val
a dir que va ser una feina molt especial aquella. L’arreglador no sap com ni
perquè però cada cop que manipulava alguna de les peces de fusta el cap se li
omplia d’anècdotes, acudits, idees esbojarrades i contes fantàstics.
Era un fenomen ben
curiós aquell.
Al cap d’un dies
l’arreglador, amb el cap ple de paraules, cançons i llegendes encara per
inventar va entregar la butaca a aquella senyora. Un cop a casa, cansada
d’haver carregat aquella butaca, s’hi va asseure.
-“Caram! Què passa
aquí?”, va exclamar. En el mateix moment de deixar-hi caure el cul va deixar de
pensar en el sopar pels seus fills i el cap se li va omplir de personatges
fantàstics i d’històries que mai abans havia imaginat. D’un bot es va posar dempeus
i va poder continuar pensant el sopar.
Abans d’anar a
dormir va tornar a seure-hi i, tal i com havia passat abans, en el moment de
posar el cul a la cadira va imaginar el conte més tendre que mai li havia
passat pel cap. No podia desaprofitar aquella ocasió, va reunir els seus fills
i abans d’anar al llit els va explicar el conte que li havia vingut al
pensament just en seure a la butaca.
Cada dia abans
d’anar a dormir els seus fills es reunien al voltant de la butaca vella per
escoltar les històries de la mare. No van passar massa setmanes que van
començar a preguntar-se d’on treia tantes històries la mare. Pensaven que
potser tenia amagada una biblioteca, fins la tot la petita estava convençuda
que la mare tenia algun xarop màgic que amb un parell de cullerades et donava
la capacitat d’explicar mil i una històries.
Aquells tres
trapelles es van fer un fart de buscar per casa intentant trobar d’on sortia
tot allò que els explicava la mare. Però per molt que van remenar i regirar,
mai van descobrir cap biblioteca secreta ni cap recepta màgica.
FI
